Quan era a punt de culminar els cent deu dies de la meva formació professional del mètode Feldenkrais, després de finalitzar una sessió verbal, vaig escoltar a Marilupe Campero (segon mòdul que faig amb ella en un període de quatre anys del meu procés vital) comentar-nos com el refinament de l'atenció ens porta a millorar la qualitat de la nostra presència, que això és més important que qualsevol tècnica o mètode que aprenguem. Encara que estigui parafrasejant-la estic segur que conté l'esperit del que aquesta fabulosa entrenadora va dir en aquest moment.
Estàvem tots tombats de cap per amunt en el sòl i unes llàgrimes molt dolces i acompassades van començar a brollar molt a poc a poc d'endins de mi, tal com sorgeixen espontànies ara mentre escric el record d'aquest moment.
El primer que m'evoca la paraula atenció arriba fins a la meva educació primària, on calia seguir colors o formes geomètriques, gairebé com els exercicis de cal·ligrafia palmer durant els exercicis obligatoris dels "Quaderns d'atenció", era un esforç (per a mi molt lleu) d'estar assegut uns minuts enmig d'una rutina que para mi era més aviat de concentració. No em disgustava, però no deixava de ser monòtona i sense majors motivacions que fer-ho sense sortir-se dels contorns de les quadrícules o línies, de no confondre els colors, contorns de les figures, perímetres, etc.
Marilupe comentava durant el mòdul que hi ha molts nens que per no tenir l'organització suficientment diferenciada dels seus sistemes els és impossible sostenir un llapis a la mà per escriure per més de cinc minuts consecutius sense patir dolor. Es referia a la cintura escapular, pelvis, cap, columna, no al T.D.A., acrònim que en tàndem amb la hiperactivitat, poden convertir-se en una veritable làpida per a molts pares i fills en les últimes dècades, a més de la primera incursió en la ingesta sistemàtica de drogues receptades per als nostres fills.
Des del punt de vista professional, l'atenció es pot practicar en sessions verbals i no verbals. A part del que ja està explicat en aquesta web de com poden ser aquestes sessions (abordatge verbal i no-verbal), ara pot resultar pertinent referir-me al fet del fons/figura. El primer exemple que em ve a la ment és la típica frase feta d'enfocar el pi o el bosc de pins. En una presència més refinada pot suposar-se que la persona té la capacitat de concentració prou refinada per distingir primer el pi i després al bosc, al revés també, i finalment, el pi i el bosc simultàniament.
En un entorn d'aprenentatge orgànic o somàtic l'atenció ha de ser lúdic no seriós, ni formal, perquè en cas contrari la concentració, la intenció i l'atenció se senten com un esforç superflu, o frustrant, inclusivament inútil i llavors el sistema comença a irritar-se, on un dels primers símptomes és el cansament o la irascibilidad.
La segona accepció del verb atendre del DRAE és bastant esclarecedora en el sentit que voluntàriament apliquem l'enteniment a un objecte espiritual o sensible. Ho presenta com un verb intransitivo (justament els verbs que no requereixen complement directe: néixer, viure, morir, córrer, plorar).
Quan estem en la pràctica d'una sessió verbal o no-verbal potser no hi hagi una mica més sensible o espiritual que nosaltres mateixos. Si aprenem a calibrar aquesta relació del que jutja el que està aprenent, probablement llavors comenci a canviar la nostra presència, perquè canvia la relació amb nosaltres mateixos, perquè canvia tot d'arrel.
Els verbs intransitivos, com l'atenció, estan directament vinculats al nostre Ésser i per tant és alguna cosa prioritari per a l'aprenentatge, l'auto-gestió i l'auto-apoderament.
Estàvem tots tombats de cap per amunt en el sòl i unes llàgrimes molt dolces i acompassades van començar a brollar molt a poc a poc d'endins de mi, tal com sorgeixen espontànies ara mentre escric el record d'aquest moment.
El primer que m'evoca la paraula atenció arriba fins a la meva educació primària, on calia seguir colors o formes geomètriques, gairebé com els exercicis de cal·ligrafia palmer durant els exercicis obligatoris dels "Quaderns d'atenció", era un esforç (per a mi molt lleu) d'estar assegut uns minuts enmig d'una rutina que para mi era més aviat de concentració. No em disgustava, però no deixava de ser monòtona i sense majors motivacions que fer-ho sense sortir-se dels contorns de les quadrícules o línies, de no confondre els colors, contorns de les figures, perímetres, etc.
Marilupe comentava durant el mòdul que hi ha molts nens que per no tenir l'organització suficientment diferenciada dels seus sistemes els és impossible sostenir un llapis a la mà per escriure per més de cinc minuts consecutius sense patir dolor. Es referia a la cintura escapular, pelvis, cap, columna, no al T.D.A., acrònim que en tàndem amb la hiperactivitat, poden convertir-se en una veritable làpida per a molts pares i fills en les últimes dècades, a més de la primera incursió en la ingesta sistemàtica de drogues receptades per als nostres fills.
Des del punt de vista professional, l'atenció es pot practicar en sessions verbals i no verbals. A part del que ja està explicat en aquesta web de com poden ser aquestes sessions (abordatge verbal i no-verbal), ara pot resultar pertinent referir-me al fet del fons/figura. El primer exemple que em ve a la ment és la típica frase feta d'enfocar el pi o el bosc de pins. En una presència més refinada pot suposar-se que la persona té la capacitat de concentració prou refinada per distingir primer el pi i després al bosc, al revés també, i finalment, el pi i el bosc simultàniament.
En un entorn d'aprenentatge orgànic o somàtic l'atenció ha de ser lúdic no seriós, ni formal, perquè en cas contrari la concentració, la intenció i l'atenció se senten com un esforç superflu, o frustrant, inclusivament inútil i llavors el sistema comença a irritar-se, on un dels primers símptomes és el cansament o la irascibilidad.
La segona accepció del verb atendre del DRAE és bastant esclarecedora en el sentit que voluntàriament apliquem l'enteniment a un objecte espiritual o sensible. Ho presenta com un verb intransitivo (justament els verbs que no requereixen complement directe: néixer, viure, morir, córrer, plorar).
Quan estem en la pràctica d'una sessió verbal o no-verbal potser no hi hagi una mica més sensible o espiritual que nosaltres mateixos. Si aprenem a calibrar aquesta relació del que jutja el que està aprenent, probablement llavors comenci a canviar la nostra presència, perquè canvia la relació amb nosaltres mateixos, perquè canvia tot d'arrel.
Els verbs intransitivos, com l'atenció, estan directament vinculats al nostre Ésser i per tant és alguna cosa prioritari per a l'aprenentatge, l'auto-gestió i l'auto-apoderament.
cornicette_fiori7small.jpg?imgmax=640 (tomado de http://pintardibujo.com/cuadriculas-con-dibujos-para-pintar)
