Com qualsevol nen llatinoamericà que tingués accés lliure al carrer, amics i pilotes, la meva primera formació esportiva va ser bastant completa, i de fet en els esports per equips que incloguessin pilotes, encara que no anés dels més potents era dels més hàbils, la prova -si es pot cridar així- era tenir el privilegi de ser triats entre els primers en quan muntàvem una partida; fins i tot a poquíssimes ocasions vaig arribar a tenir el dret de ser el capità que triava als altres. Això anava per edats, és clar, posem un grup de vint nens des dels deu fins als setze anys, per exemple.
També reconec que he tingut bastant sentit comú en conèixer les meves limitacions i aquí vaig començar a adonarme que tanta habilitat llatinoamericana per ballar no es garanteix pel fet de néixer a aquestes terres. Jo com a jutge jutjat puc reconèixer sense problemes que vaig passar pels ritus iniciàtics del merengue o la salsa amb pinces, literalment com caminant a sobre d'una capa de gel molt prima.
Crec que vaig tenir la sort que els meus pares tampoc haguessin estat ni uns ballarins consumats, ni uns esportistes: el meu pare havia fet alguns pinitos en el tennis de taula a la universitat, poc més. Això ho crec perquè a la meva educació esportiva va poder pesar molt el fet d'haver estudiat tretze anys en La Salle on el futbol era obligatori des de primer a sisè grau: es deia lliga interclases i hi havia tres divisions. Jo hauré jugat un sol any en primera i la resta en segona, si malament no record; tercera era per als alumnes amb obesitat mórbida o cap interès per l'esport, literalment cap. Això que sembla excés de pedanteria no ho és tal si el lector em permet afegir que addicional a la lliga interclase obligatòria estava la lliga intercolegial -voluntària i de pagament- i aquí sí que tenien accés només els millors (la majoria heretaven aquesta condició dels seus pares, els qui també ho havien estat al seu moment, en el mateix col·legi). Et feien unes proves d'accés bastant prussianes i conjuminat a cap il·lusió de la meva part, va contribuir al fet que jo fes més esport pel meu compte que pel col·legi.
El tennis va arribar a la meva vida als tretze anys com a solució familiar a ocupar les tardes dels dies laborals i de moltíssims caps de setmana complets de tots els membres de la família. La meva mare em va oferir en aquest moment la sortida del Karate-Do i a mi no em va resultar interessant, així que vaig seguir el rumb del tennis sense massa il·lusions; vaig provar una mica de piragüisme però em va semblar massa monòton.
Després d'alguns anys de pràctica de senderisme i bicicleta tot terreny, vaig conèixer el pilates com a alumne, als trenta anys; va coincidir amb una època on vaig descobrir que tenia més talent per a les sevillanes i el fandango que per a la salsa, i que a més em permetia un espai per expressar-me artísticament.
Quan li vaig donar a la meva vida un gir professional al pilates vaig tenir la sort de també conèixer el Aikido de primera mà i gaudir de tot el que està implícit en la pelvis i en el domini del centre de gravetat. A més va ser molt enriquidor que en els meus primers llocs de treball estigués envoltat de ballarins (més contemporanis que clàssics) i això em va fer sensibilitzar-me a la tècnica que aplicaven en escena, a les seves habilitats físiques, o al virtuosisme, però encara així no deixava de veure'ls des de la meva nova deformació professional del pilates, o des de la meva deformació acadèmica com a filòleg, per la qual cosa a final de comptes els veia representant una manifestació artística més (de tantes possibles) i per tant tenia una comprensió més intel·lectual o teòrica del fet artístic i físic.
Avui als quaranta puc veure a la dansa des d'un lloc completament nou: des del que sento quan ballo o, des del que sent o transmet el que balla.
El catalitzador per a la creació d'aquest espai nou va ser conèixer el mètode Feldenkrais durant una formació de Pilates fa més de deu anys enrere: vam fer una ATM (versió grupal) per cortesia de l'entrenadora en la pausa del migdia i des d'aquest dia vaig comprendre que el meu intel·lecte i les meves habilitats físiques no eren suficients per tenir la sensibilitat de saber com està recolzada la meva mà contra el terra, quan es col·loca en una configuració no habitual, per exemple.
Pel camí de la sensibilitat, em vaig apuntar a la formació professional de Feldenkrais, per descobrir en el tercer any de formació, que no solament puc seguir les frases que el professor proposi a la classe d'iniciació a la dansa, sinó que puc trobar a més a més un espai per sentir-me i per expressar-me.
També reconec que he tingut bastant sentit comú en conèixer les meves limitacions i aquí vaig començar a adonarme que tanta habilitat llatinoamericana per ballar no es garanteix pel fet de néixer a aquestes terres. Jo com a jutge jutjat puc reconèixer sense problemes que vaig passar pels ritus iniciàtics del merengue o la salsa amb pinces, literalment com caminant a sobre d'una capa de gel molt prima.
Crec que vaig tenir la sort que els meus pares tampoc haguessin estat ni uns ballarins consumats, ni uns esportistes: el meu pare havia fet alguns pinitos en el tennis de taula a la universitat, poc més. Això ho crec perquè a la meva educació esportiva va poder pesar molt el fet d'haver estudiat tretze anys en La Salle on el futbol era obligatori des de primer a sisè grau: es deia lliga interclases i hi havia tres divisions. Jo hauré jugat un sol any en primera i la resta en segona, si malament no record; tercera era per als alumnes amb obesitat mórbida o cap interès per l'esport, literalment cap. Això que sembla excés de pedanteria no ho és tal si el lector em permet afegir que addicional a la lliga interclase obligatòria estava la lliga intercolegial -voluntària i de pagament- i aquí sí que tenien accés només els millors (la majoria heretaven aquesta condició dels seus pares, els qui també ho havien estat al seu moment, en el mateix col·legi). Et feien unes proves d'accés bastant prussianes i conjuminat a cap il·lusió de la meva part, va contribuir al fet que jo fes més esport pel meu compte que pel col·legi.
El tennis va arribar a la meva vida als tretze anys com a solució familiar a ocupar les tardes dels dies laborals i de moltíssims caps de setmana complets de tots els membres de la família. La meva mare em va oferir en aquest moment la sortida del Karate-Do i a mi no em va resultar interessant, així que vaig seguir el rumb del tennis sense massa il·lusions; vaig provar una mica de piragüisme però em va semblar massa monòton.
Després d'alguns anys de pràctica de senderisme i bicicleta tot terreny, vaig conèixer el pilates com a alumne, als trenta anys; va coincidir amb una època on vaig descobrir que tenia més talent per a les sevillanes i el fandango que per a la salsa, i que a més em permetia un espai per expressar-me artísticament.
Quan li vaig donar a la meva vida un gir professional al pilates vaig tenir la sort de també conèixer el Aikido de primera mà i gaudir de tot el que està implícit en la pelvis i en el domini del centre de gravetat. A més va ser molt enriquidor que en els meus primers llocs de treball estigués envoltat de ballarins (més contemporanis que clàssics) i això em va fer sensibilitzar-me a la tècnica que aplicaven en escena, a les seves habilitats físiques, o al virtuosisme, però encara així no deixava de veure'ls des de la meva nova deformació professional del pilates, o des de la meva deformació acadèmica com a filòleg, per la qual cosa a final de comptes els veia representant una manifestació artística més (de tantes possibles) i per tant tenia una comprensió més intel·lectual o teòrica del fet artístic i físic.
Avui als quaranta puc veure a la dansa des d'un lloc completament nou: des del que sento quan ballo o, des del que sent o transmet el que balla.
El catalitzador per a la creació d'aquest espai nou va ser conèixer el mètode Feldenkrais durant una formació de Pilates fa més de deu anys enrere: vam fer una ATM (versió grupal) per cortesia de l'entrenadora en la pausa del migdia i des d'aquest dia vaig comprendre que el meu intel·lecte i les meves habilitats físiques no eren suficients per tenir la sensibilitat de saber com està recolzada la meva mà contra el terra, quan es col·loca en una configuració no habitual, per exemple.
Pel camí de la sensibilitat, em vaig apuntar a la formació professional de Feldenkrais, per descobrir en el tercer any de formació, que no solament puc seguir les frases que el professor proposi a la classe d'iniciació a la dansa, sinó que puc trobar a més a més un espai per sentir-me i per expressar-me.
