Tot el que surti publicat en aquesta sub-pàgina i sub-pàgines és gràcies a l'estreta col·laboració de Víctor Fernández Adelantado, amic d'aquesta vida... Aquesta és una humil vitrina perquè ell comparteixi les seves reflexions.
Segon text (01 de maig de 2016)
VULL JUGAR TOCATS I PARATS AMB EL MEU FILL
El que més provoca el meu riure i la del meu fill, és jugar amb ell a qualsevol joc que no requereixi joguina o artefacte complicat algun. És igual el joc que sigui, tots dos riem moltíssim. Torno a ser nen i juguem, estem al mateix nivell. Sempre sóc jo el que decideix el moment de parar doncs la meva energia no és la seva a més de que el riure fa que jo encara em cansi abans. Ja he après, per la via dolorosa, que les ulleres han de quedar-se en un lloc segur i que si l'espai de joc està buidat de coses, millor. He recordat el que m'agradava saltar damunt del llit dels meus pares i el “tall de rotllo” que em produïa quan m'ho impedien. Ara li deixo saltar quant vulgues i després refaig el llit, trigo trenta segons. També he afluixat les meves pretensions de volum baix en el joc, sóc una persona bastant discreta i m'he descobert diverses vegades demanant silenci en moments en els quals era igual fer soroll. Quan tenia sis anys, a part de jugar i desmuntar els cotxets del meu germà, m'encantava jugar en “ tocats i parats” i a el “amagatall”.
Ni les consoles ni les joguines cares i complexes tenen efecte algun en el meu fill, són una considerable pèrdua d'esforç i diners per aconseguir-los. Gens com els jocs de taula, pilotes, bicicleta o jocs tipus “tocats i parats” per passar-ho en gran.
La mobilitat reduïda comporta dificultat per accedir a aquests jocs d'agilitat. Aquesta és la meva motivació per moure'm més, per millorar el meu estat, doncs no hi ha gens més xulo que jugar i riure com un nen, amb el meu nen.
El que més provoca el meu riure i la del meu fill, és jugar amb ell a qualsevol joc que no requereixi joguina o artefacte complicat algun. És igual el joc que sigui, tots dos riem moltíssim. Torno a ser nen i juguem, estem al mateix nivell. Sempre sóc jo el que decideix el moment de parar doncs la meva energia no és la seva a més de que el riure fa que jo encara em cansi abans. Ja he après, per la via dolorosa, que les ulleres han de quedar-se en un lloc segur i que si l'espai de joc està buidat de coses, millor. He recordat el que m'agradava saltar damunt del llit dels meus pares i el “tall de rotllo” que em produïa quan m'ho impedien. Ara li deixo saltar quant vulgues i després refaig el llit, trigo trenta segons. També he afluixat les meves pretensions de volum baix en el joc, sóc una persona bastant discreta i m'he descobert diverses vegades demanant silenci en moments en els quals era igual fer soroll. Quan tenia sis anys, a part de jugar i desmuntar els cotxets del meu germà, m'encantava jugar en “ tocats i parats” i a el “amagatall”.
Ni les consoles ni les joguines cares i complexes tenen efecte algun en el meu fill, són una considerable pèrdua d'esforç i diners per aconseguir-los. Gens com els jocs de taula, pilotes, bicicleta o jocs tipus “tocats i parats” per passar-ho en gran.
La mobilitat reduïda comporta dificultat per accedir a aquests jocs d'agilitat. Aquesta és la meva motivació per moure'm més, per millorar el meu estat, doncs no hi ha gens més xulo que jugar i riure com un nen, amb el meu nen.
