Tot el que surti publicat en aquesta sub-pàgina i sub-pàgines és gràcies a l'estreta col·laboració de Víctor Fernández Adelantado, amic d'aquesta vida... Aquesta és una humil vitrina perquè ell comparteixi les seves reflexions.
Tercer text (08 de maig de 2016)
NORMALITAT
Ahir vaig estar a l'assemblea anual que fa l'associació/fundació MIFAS (minusvàlids físics associats) a Girona. El normal en aquestes reunions: el fet i els nombres en l'exercici anterior, la qual cosa es vol fer i el pressupost per aquest any, la quantitat astronòmica de diners que deuen les administracions, normalment en forma de subvencions que no arriben, etc.
Jo estava com convidat, així que no vaig poder votar però em va semblar bastant coherent el que allí es va decidir. Si hagués pogut, el meu vot seria igual que el de la majoria: avanci amb el treball que fan els que estan al capdavant.
Quan s'apropava el final, una persona va aportar una idea que consistia a modernitzar el logo actual que inclou el ja conegut d'una persona en una cadira de rodes amb un signe de “igual” que pretén igualtat, per un altre més dinàmic que transmeti més moviment.
Opinions a favor recolzant una modernització i en contra argumentant que si amb l'actual molt poca gent ho respecta, mostrant més mobilitat encara es respectarà menys. Tots dos punts de vista certs.
Però l'important de la reunió va ser la normalitat que allí es mostrava. Hi havia persones amb tot tipus de característiques, amb cadira de rodas, amb crosses, sense elles i un nombrós grup de familiars, acompanyants i treballadors de l'entitat. L'afecte i l'ajuda cap als altres eren notables però ni des de lluny era el més remarcable. El que més em va impressionar va ser alguna cosa que no es veu en el tracte entre aquestes persones i els altres, una altra vegada, la normalitat.
La meva germana Maite fa molt que està asseguda en una cadira de rodes, la seva capacitat de comunicació ha disminuït molt però el seu cervell està intacte. Sempre m'ha cridat l'atenció com s'enfada quan algú es dirigeix a ella i la tracta com si tingués algun trastorn en el desenvolupament intel·lectual, parlant-li en veu alta i a poc a poc, utilitzant un llenguatge per a nens. O directament, parlant a qualsevol persona que l'acompanyi en comptes d'ella. Es posa feta una fera. Aquesta manera d'actuar es repeteix constantment entre molta de la gent que interactua amb ella, inclosa família i professionals de tot tipus, sobretot del món de la medicina, molt presents en la seva vida.
Des que m'he unit al grup de persones amb capacitats diferents, el primer que m'ha quedat clar és que el món està fet per a aquells que no tenen minvament alguna. Curiosament, he acabat recentment un curs per a monitors de Pilates i està dirigit, en la seva pràctica totalitat, a persones amb problemes físics insignificants comparats amb els de la comunitat a la qual vinc referint-me en aquest escrit. Hi ha persones i entitats que han “traduït” aquest magnífic mètode per a aquestes persones, però sempre des d'una opinió personal i amb un camp de visió molt més ampli. Observació del món real i ser conseqüent són dos de les qualitats que atribueixo a aquestes persones, encara que no veig la raó de premiar aquests comportaments, són solament dues característiques humanes. Al meu entendre, tots tenim la capacitat d'utilitzar aquestes eines, tots podem ser plens, tots podem ser normals.
Ahir vaig estar a l'assemblea anual que fa l'associació/fundació MIFAS (minusvàlids físics associats) a Girona. El normal en aquestes reunions: el fet i els nombres en l'exercici anterior, la qual cosa es vol fer i el pressupost per aquest any, la quantitat astronòmica de diners que deuen les administracions, normalment en forma de subvencions que no arriben, etc.
Jo estava com convidat, així que no vaig poder votar però em va semblar bastant coherent el que allí es va decidir. Si hagués pogut, el meu vot seria igual que el de la majoria: avanci amb el treball que fan els que estan al capdavant.
Quan s'apropava el final, una persona va aportar una idea que consistia a modernitzar el logo actual que inclou el ja conegut d'una persona en una cadira de rodes amb un signe de “igual” que pretén igualtat, per un altre més dinàmic que transmeti més moviment.
Opinions a favor recolzant una modernització i en contra argumentant que si amb l'actual molt poca gent ho respecta, mostrant més mobilitat encara es respectarà menys. Tots dos punts de vista certs.
Però l'important de la reunió va ser la normalitat que allí es mostrava. Hi havia persones amb tot tipus de característiques, amb cadira de rodas, amb crosses, sense elles i un nombrós grup de familiars, acompanyants i treballadors de l'entitat. L'afecte i l'ajuda cap als altres eren notables però ni des de lluny era el més remarcable. El que més em va impressionar va ser alguna cosa que no es veu en el tracte entre aquestes persones i els altres, una altra vegada, la normalitat.
La meva germana Maite fa molt que està asseguda en una cadira de rodes, la seva capacitat de comunicació ha disminuït molt però el seu cervell està intacte. Sempre m'ha cridat l'atenció com s'enfada quan algú es dirigeix a ella i la tracta com si tingués algun trastorn en el desenvolupament intel·lectual, parlant-li en veu alta i a poc a poc, utilitzant un llenguatge per a nens. O directament, parlant a qualsevol persona que l'acompanyi en comptes d'ella. Es posa feta una fera. Aquesta manera d'actuar es repeteix constantment entre molta de la gent que interactua amb ella, inclosa família i professionals de tot tipus, sobretot del món de la medicina, molt presents en la seva vida.
Des que m'he unit al grup de persones amb capacitats diferents, el primer que m'ha quedat clar és que el món està fet per a aquells que no tenen minvament alguna. Curiosament, he acabat recentment un curs per a monitors de Pilates i està dirigit, en la seva pràctica totalitat, a persones amb problemes físics insignificants comparats amb els de la comunitat a la qual vinc referint-me en aquest escrit. Hi ha persones i entitats que han “traduït” aquest magnífic mètode per a aquestes persones, però sempre des d'una opinió personal i amb un camp de visió molt més ampli. Observació del món real i ser conseqüent són dos de les qualitats que atribueixo a aquestes persones, encara que no veig la raó de premiar aquests comportaments, són solament dues característiques humanes. Al meu entendre, tots tenim la capacitat d'utilitzar aquestes eines, tots podem ser plens, tots podem ser normals.
