Tot el que surti publicat en aquesta sub-pàgina i sub-pàgines és gràcies a l'estreta col·laboració de Víctor Fernández Adelantado, amic d'aquesta vida... Aquesta és una humil vitrina perquè ell comparteixi les seves reflexions.
Cinquè text (12 de juny de 2016)
TOT COMPTA
Pels meus anteriors escrits és possible que la idea que es formi qualsevol sobre mi, sigui excessivament profunda. M'agrada veure la profunditat en els altres, m'agrada com algunes persones van directament a tocar temes i coses que a mi sempre m'han costat manejar. També m'agrada, m'encanta, la frivolitat, la ironia, l'humor absurd, el sarcasme i qualsevol cosa que em deslligui el riure. Per l'humor calculo la intel·ligència d'algunes persones.
Acabo de veure, per enèsima vegada, la pel·lícula Streets of fire. Una fantasia rock, de més aviat poc valor cinematogràfic, una pel·lícula trivial. Rodada l'any 1984, amb Diane Lane, Michael Vaig parar i Willem Dafoe, els tres apareixen molt joves. No estic segur de quin va ser la causa que la va convertir en una de les meves pel·lícules favorites, potser la meva situació personal o la música de Donen Hartman (1950-1994), un estudiós de la música que va treure pocs temes hits, o la història repetida mil vegades de “noi salva noia del dolent” o la sensualitat de Diane Lane o el mateix Willem Dafoe que ha fet un munt de papers diferents però que sempre m'ha atret per la seva cara difícil. Segurament m'agrada aquesta pel·lícula per la suma d'aquests factors.
Per a uns altres pot ser una pel·lícula dolenta de classe ”b”, però per a mi, va entrar i va quedar gravada en la meva ment com a element generador de coses. No recordo com estava jo l'any 85, així que no puc detallar què va passar en aquell moment, solament sé que cada vegada que la veig (cada molt temps) i a pesar que recordo bé les seves escenes, alguna cosa es mou dins de mi. Aquestes coses trivials són, juntament amb les profundes, les que em mantenen en contacte amb el sòl.
Últimament tinc temps i energia per dedicar a esclarir quins són les meves prioritats i estic en plena depuració de gent coneguda, si no “enriqueixen” passen a un segon pla. El que es coneix com desprendre's de “gent tòxica”. És igual que aportin moments agradables o desagradables, l'important és que aportin doncs aprenc del que em fan sentir i puc veure com cadascú lliura les seves batalles, la qual cosa em recorda que no estic sol i em dóna força. La veritat, una labor profunda i, de vegades, agotadora.
Com a compensació a aquesta labor, gaudeixo amb coses banals i de poc “rigor”. Són igual d'importants, doncs equilibren d'un excés de serietat i em fan riure, alguna cosa imprescindible per viure.
Pels meus anteriors escrits és possible que la idea que es formi qualsevol sobre mi, sigui excessivament profunda. M'agrada veure la profunditat en els altres, m'agrada com algunes persones van directament a tocar temes i coses que a mi sempre m'han costat manejar. També m'agrada, m'encanta, la frivolitat, la ironia, l'humor absurd, el sarcasme i qualsevol cosa que em deslligui el riure. Per l'humor calculo la intel·ligència d'algunes persones.
Acabo de veure, per enèsima vegada, la pel·lícula Streets of fire. Una fantasia rock, de més aviat poc valor cinematogràfic, una pel·lícula trivial. Rodada l'any 1984, amb Diane Lane, Michael Vaig parar i Willem Dafoe, els tres apareixen molt joves. No estic segur de quin va ser la causa que la va convertir en una de les meves pel·lícules favorites, potser la meva situació personal o la música de Donen Hartman (1950-1994), un estudiós de la música que va treure pocs temes hits, o la història repetida mil vegades de “noi salva noia del dolent” o la sensualitat de Diane Lane o el mateix Willem Dafoe que ha fet un munt de papers diferents però que sempre m'ha atret per la seva cara difícil. Segurament m'agrada aquesta pel·lícula per la suma d'aquests factors.
Per a uns altres pot ser una pel·lícula dolenta de classe ”b”, però per a mi, va entrar i va quedar gravada en la meva ment com a element generador de coses. No recordo com estava jo l'any 85, així que no puc detallar què va passar en aquell moment, solament sé que cada vegada que la veig (cada molt temps) i a pesar que recordo bé les seves escenes, alguna cosa es mou dins de mi. Aquestes coses trivials són, juntament amb les profundes, les que em mantenen en contacte amb el sòl.
Últimament tinc temps i energia per dedicar a esclarir quins són les meves prioritats i estic en plena depuració de gent coneguda, si no “enriqueixen” passen a un segon pla. El que es coneix com desprendre's de “gent tòxica”. És igual que aportin moments agradables o desagradables, l'important és que aportin doncs aprenc del que em fan sentir i puc veure com cadascú lliura les seves batalles, la qual cosa em recorda que no estic sol i em dóna força. La veritat, una labor profunda i, de vegades, agotadora.
Com a compensació a aquesta labor, gaudeixo amb coses banals i de poc “rigor”. Són igual d'importants, doncs equilibren d'un excés de serietat i em fan riure, alguna cosa imprescindible per viure.
